La recol·lecció de rondalles a les terres de llengua catalana

El 20 i el 23 de desembre de 1853, Manuel Milà i Fontanals, l’eminent filòleg i crític literari, catedràtic de la Universitat de Barcelona, publicava a la Gaceta de Barcelona una curta notícia sobre les rondalles de Catalunya: 'Cuentos infantiles (rondallas) en Cataluña', acompanyada per divuit resums argumentals escrits en espanyol. La primera col·lecció en català i en forma de llibre, però, són els tres volums (1871-74) de Lo rondallayre, del notari Francesc de S. Maspons i Labrós.

Des d’aleshores, els aplecs de Pau Bertran i Bros (1909), Sebastià Farnés (1893), Jacint Verdaguer (1905), Valeri Serra i Boldú (1922) i Joan Amades (1950) han contribuït a fixar el patrimoni rondallístic de Catalunya.

Mallorca va afegir-se també des de la fi del segle xix a la tasca de recuperació de les rondalles amb dos noms importants: el manacorí Mn. Antoni M. Alcover, que des de les primerenques Contarelles de 1885 fins al darrer dels dotze volums de les Rondaies (1896-1931) va recrear sota el pseudònim de Jordi des Racó, amb insuperable domini artístic, les rondalles que ell mateix recollia, i l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana (1895), que realitzà una tasca etnogràfica important a l’illa. Recentment, la publicació de l’edició crítica de l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó, a cura de Josep A. Grimalt i Jaume Guiscafrè (1996-), ha començat a posar a disposició dels estudiosos el text de les anotacions originals, i permetrà disposar de textos no sintetitzats pel recol·lector a partir dels materials fornits per informants diversos.

En la resta del domini catalanoparlant, la recol·lecció s’ha produït bàsicament dintre del passat segle xx.

Al País Valencià, deixant de banda els reculls generals de materials folklòrics d’Adolf Salvà (publicats el 1988 però aplegats entre 1932 i 1939) i Francesc Martínez i Martínez (1912, 1920 i 1947), on també hi apareix algun relat, les primeres col·leccions específicament contístiques comencen amb els tres volums de les Rondalles valencianes (1950-58) del gramàtic i escriptor Enric Valor, però la posteritat de Valor ha estat abundosa, i altres folkloristes com, per exemple, Joaquim González Caturla (1985 i 1987) i Josep Bataller (1981, 1986, 1997 i 2001) han anat compensant el desinterès de la Renaixença valenciana per la literatura popular.

La comarca del Carxe, la petita zona de llengua catalana dintre de la regió de Múrcia, ha tingut una fortuna singular amb el recull d’Ester Limorti i Artur Quintana (1998).

Entre els territoris darrerament incorporats a la tasca de recerca destaca la Franja d’Aragó, en la qual en els darrers anys ha realitzat una fructífera recerca per una banda un extens equip, el cap visible del qual és Artur Quintana, i per l’altra un investigador aragonès, Carlos González Sanz, fins al punt que pot dir-se que, comparativament, la Franja és la més densament coberta i la primera que compta sistemàticament amb reculls fets a base d’enregistraments magnetofònics.

En altres indrets la recerca no ha estat fins ara tan intensa. A la Catalunya del Nord el recull primerenc de Mn. Esteve Caseponce (s.d. [1907]), respectuós amb els arguments però no sempre documentat com caldria i farcit de tant en tant de digressions d’interès piadós, continua sent encara el més extens.

La més nodrida col·lecció recollida a Menorca, tot i que no manquen temptatives recents, continua sent la primera (1914), deguda a l’artanenc Andreu Ferrer Ginard, que va exercir de mestre al Migjorn Gran. L’illa d’Eivissa va ser objecte d’una introbable publicació -per fortuna reproduïda en facsímil en temps recents- del periodista barceloní Josep Roure Torent en l’exili mexicà (1948), basada en materials recollits abans de la guerra civil per un estudiant alemany de filologia romànica malauradament traspassat ben jove, Hans Jakob Noeggerath, i d’una sèrie de publicacions de l’impressor Joan Castelló i Guasch fetes entre 1953 i 1976, molt elaborades des del punt de vista literari.

Aquest mateix autor ha publicat també l’únic volum dedicat específicament fins ara a l’illa de Formentera (1976b).

Andorra no ha estat objecte encara de recerca específicament rondallística, però malgrat tot s’hi han pogut incorporar algunes narracions procedents d’un treball general sobre el folklore d’aquesta antiga senyoria feudal dut a terme per Carme Oriol (1997).