Josep-Sebastià Pons
Josep-Sebastià Pons, de naixement Joseph Pierre Pons. (Illa, Rosselló, 6 de novembre del 1886 – 26 de gener del 1962). Professor de castellà, poeta, narrador, autor dramàtic, pintor aquarel·lista. Una de les figures literàries rosselloneses més importants del segle XX. Germà gran de Simona Gay.Fill del metge i botànic Simon Pons i d’Antoinette Trainier, ambdós d’Illa, es va criar en un ambient de la burgesia rural. Parlava francès amb els pares tot i que es va familiaritzar amb el català rossellonès gràcies a la seva mainadera i “al carrer”. D’infant, freqüenta l’escola comunal, i continua els estudis al col·legi Sant Lluís de Gonzaga de Perpinyà i al col·legi Aragó. El 1905, després del batxillerat, marxa un any a Madrid, on coneix Antonio Machado. De retorn al Rosselló, comença de ben jove una carrera brillant en la docència, amb una agregació d’espanyol el 1910, que li permet treballar com a professor de literatura al Llemosí i Montpeller. El 1929, es doctora a Tolosa amb una tesi sobre la literatura catalana (La littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles). De 1933 a 1953, exerceix com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. Tota la vida es negà a fer carrera a París, ja que no es volia allunyar del Rosselló.
La seva trajectòria poètica, influenciada pels romàntics, comença aviat. El parèntesi que suposa el seu reclutament militar i empresonament a Curlàndia durant la Guerra del 14, es plasma amb L’estel de l’escamot (1921). Definitivament girat cap als seus orígens, els diversos títols que publica posteriorment tradueixen l’amor del poeta a la natura i formen un cant general a la seva terra i la seva gent: pastors, infants, velles, noies; així: Roses i Xiprers (1911), El bon pedrís (1919), Canta perdiu (1925), L’aire i la fulla (1930), Cantilena (1937), Concert d’estiu (1950). També va fer incursions en el domini teatral: La Font de l’Albera (1922), Amor de pardal (1923), El singlar (1930), L’amor i el papagai (1957). Pons va tenir molta influència sobre l’escriptor i poeta occità, Max Roqueta, que li va traduir al francès els poemes. Va ser molt actiu en la vida cultural i ardent defensor de la llengua rossellonesa, que emprava en la seva obra tot modernitzant-la. A partir del 1961 esdevé membre corresponent de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Molt amics de Jean Amade, i com ell, encisats per la natura, tant Josep Sebastià Pons com la seva germana, Simona Gay, conrearen també el camp de l'etnopoètica, encara que d'una forma molt diferent. El seu interès pel tema, al mateix temps que per la llengua catalana, s’origina en la infantesa a Illa, a través de cançons i contes que els cantava i explicava la dida, criada de la casa, però igualment a través de l'educació tradicional religiosa que van rebre (Valls 2016b: 77). L’aproximació concreta del poeta a la literatura oral començà de jove quan, en els anys 1907-1913, divulgà llegendes en diverses revistes i especialment a la Revue Catalane de la Société d’Études Catalanes. Recollí d’una dona gran, la Llúcia Frigolana d’Illa, unes pregàries de senyadors que edità tot respectant la llengua en què les va rebre, investigació que va abandonar després per tal com en Grando també s’hi havia interessat. També s’interessà per les cançons populars (de pastors, de minyones, de camí, etc.), per corrandes, goigs i cançons de Nadal, fruit dels records de la seva infància, o si més no, de la seva tasca recol·lectora, els quals anotava i ben sovint reutilitzava en els seus escrits si bé de manera molt diferent de la Simona i d’una forma subtil, diluïda en l’estètica literària, postura que defensava com a poeta i prosista. L'adaptació que féu de rondalles populars al Llibre de les set sivelles (1956), però també en la seva poesia (diverses poesies publicades el 1907 a Revue Catalane) són clarament d’inspiració llegendària i amb una picada d’ull al Canigó de Mossèn Jacint Verdaguer (Les dones d’Aygua n’és una mostra). Paral·lelament, va tenir un interès intel·lectual pels orígens del cançoner popular i per la temàtica tradicional, temes que desenvolupà en diversos articles d’assaig.
Redacció: Martine Berthelot
Poesia i contes d’inspiració llegendària
1907. “Dona d’Aygua”, Revue catalane, núm. 2, p. 56.
1907. “Contrapàs”, Revue catalane, núm. 3, p. 69.
1907. “Flordeneu a Gentil”, Revue catalane, núm. 4, p. 110-11.
1907. “La cinta meravellosa”, Revue catalane, núm. 10, p. 305.
1956. Llibre de les set sivelles. Barcelona, Biblioteca Selecta.
Opinions i estudis
1908. “Les ‘Contes Vallespirencs’”, Revue catalane, núm. 14 p. 47-51.
1912. “Algunes corrandes d’amor”, Revue catalane, núm. 62, p. 41.
1913. “Quelques prières de ‘senyadors’”, Revue Catalane, núm. 74, p. 47-55.
1956. “Chansons populaires du Canigou”, Tramontane, núm. 385-386, p. 75-83.
Selecció de textos de l'autor
«A les darreries del segle passat una pagesa o, més ben dit, una jornalera, coneguda pel nom de Bepa, s’estava en una casa del cantó de la Barrera. Passava ja dels setanta i feia la viu-viu amb els pocs diners que arreplegava i els molts que estalviava, gràcies sobretot a un hort sorralenc i a unes quantes feixes de garriga que donaven la convenient quantitat de raïms de serva per a penjar al sostret i prou figues per a passar l’hivern. Atreta per tals golosines, la seva néta la visitava tot sovint entre setmana, i com aquesta era ja molt viva, no paraven d’enraonar.» (Les set sivelles, “La taula dels Reis”, 1973, p.42-45)
«“Sant Antoni
Se’n va a l’oli,
Gira la mà
Troba Sant Sebastià.”
Així s’escolen les festes de l’any. L’una mena a l’altra. Sant Antoni duu son amarell d’olives al molí, la collita d’un dia. Com va vestit de burell, no tem la fredor. Gira la ma. Troba sant Sebastià. No ho fa llarg, mes ho fa ben fet. Observa tota cortesia. El sol enfredorit tremola i cau darrera d’un vidre. S’esborren les corbes envermellides que la ribera traça en el sorral i la nit deixa prou espai per a meditar sobre la vinguda d’un altre sant.» (Les set sivelles, “Dia de Sant Sebastià”, 1973, p.47-48)
1907. “Dona d’Aygua”, Revue catalane, núm. 2, p. 56.
1907. “Contrapàs”, Revue catalane, núm. 3, p. 69.
1907. “Flordeneu a Gentil”, Revue catalane, núm. 4, p. 110-11.
1907. “La cinta meravellosa”, Revue catalane, núm. 10, p. 305.
1956. Llibre de les set sivelles. Barcelona, Biblioteca Selecta.
Opinions i estudis
1908. “Les ‘Contes Vallespirencs’”, Revue catalane, núm. 14 p. 47-51.
1912. “Algunes corrandes d’amor”, Revue catalane, núm. 62, p. 41.
1913. “Quelques prières de ‘senyadors’”, Revue Catalane, núm. 74, p. 47-55.
1956. “Chansons populaires du Canigou”, Tramontane, núm. 385-386, p. 75-83.
Selecció de textos de l'autor
«A les darreries del segle passat una pagesa o, més ben dit, una jornalera, coneguda pel nom de Bepa, s’estava en una casa del cantó de la Barrera. Passava ja dels setanta i feia la viu-viu amb els pocs diners que arreplegava i els molts que estalviava, gràcies sobretot a un hort sorralenc i a unes quantes feixes de garriga que donaven la convenient quantitat de raïms de serva per a penjar al sostret i prou figues per a passar l’hivern. Atreta per tals golosines, la seva néta la visitava tot sovint entre setmana, i com aquesta era ja molt viva, no paraven d’enraonar.» (Les set sivelles, “La taula dels Reis”, 1973, p.42-45)
«“Sant Antoni
Se’n va a l’oli,
Gira la mà
Troba Sant Sebastià.”
Així s’escolen les festes de l’any. L’una mena a l’altra. Sant Antoni duu son amarell d’olives al molí, la collita d’un dia. Com va vestit de burell, no tem la fredor. Gira la ma. Troba sant Sebastià. No ho fa llarg, mes ho fa ben fet. Observa tota cortesia. El sol enfredorit tremola i cau darrera d’un vidre. S’esborren les corbes envermellides que la ribera traça en el sorral i la nit deixa prou espai per a meditar sobre la vinguda d’un altre sant.» (Les set sivelles, “Dia de Sant Sebastià”, 1973, p.47-48)
Camps Christian, Deux écrivains catalans: Jean Amade
1878-1949, Joseph-Sébastien Pons 1886-1962, Castelnau-le-Lez, les Amis de J. S.
Pons: Occitania, 1986, 2 vol. (912 p.)
Valls Miquela, “Josep Sebastià Pons i la cançó popular”. Dins Lagarde, Berthelot & Grau (eds), Aspectes de la literatura de Catalunya del Nord. Perpinyà: Trabucaire, 2016, p. 77-96.
Selecció de textos sobre l'autor
«Havent-se fixat per model la cançó popular, Pons la integrà a la seua obra de manera molt diversa. No fa sempre de bon destriar les capes de manlleus de la poesia a la cançó: citació de la lletra, captura de l'esperit, reproducció d'una forma, record d'un ritme, cançons i cantants reals o metafòrics, deutes d'uns i altres a l'entorn natural.» (Valls 2016, p.79).
«C’est en catalan, auprès de la servante, que Josep-Sebastià éprouvera le charme des contes populaires. Plus tard, il le remarquera, les bêtes civilisées de La Fontaine n’auront pas pour lui le prestige de ces animaux fabuleux qui hantent les légendes du Roussillon, les chapiteaux du cloître de la Rodona à Ille et que Pons retrouvera, de marbre ou d’ardoise, au cours de ses promenades dans la montagne.» (Yves Rouquette, J.S. Pons, 1963, p.24)
Valls Miquela, “Josep Sebastià Pons i la cançó popular”. Dins Lagarde, Berthelot & Grau (eds), Aspectes de la literatura de Catalunya del Nord. Perpinyà: Trabucaire, 2016, p. 77-96.
Selecció de textos sobre l'autor
«Havent-se fixat per model la cançó popular, Pons la integrà a la seua obra de manera molt diversa. No fa sempre de bon destriar les capes de manlleus de la poesia a la cançó: citació de la lletra, captura de l'esperit, reproducció d'una forma, record d'un ritme, cançons i cantants reals o metafòrics, deutes d'uns i altres a l'entorn natural.» (Valls 2016, p.79).
«C’est en catalan, auprès de la servante, que Josep-Sebastià éprouvera le charme des contes populaires. Plus tard, il le remarquera, les bêtes civilisées de La Fontaine n’auront pas pour lui le prestige de ces animaux fabuleux qui hantent les légendes du Roussillon, les chapiteaux du cloître de la Rodona à Ille et que Pons retrouvera, de marbre ou d’ardoise, au cours de ses promenades dans la montagne.» (Yves Rouquette, J.S. Pons, 1963, p.24)