Simona Gay
Simona
Gay, nascuda Simona Pons.
(Illa, Rosselló, gener del 1898 – 26 de març de 1969). Germana petita del poeta Josep Sebastià Pons. Poetessa,
aquarel·lista, folklorista. És considerada com la primera dona rossellonesa del
segle XX que va escriure en català.
Quarta filla del doctor i botànic Simon Pons i d’Antoinette Trainer, va créixer en una família benestant de la burgesia catòlica rural. Els pares parlaven francès a casa tot i que ella i els seus germans es van familiaritzar amb el rossellonès gràcies a la seva mainadera. D’educació francesa, va iniciar els estudis primaris a l'escola d’Illa, i els va continuar al convent de les benedictines de Portbou, fins als setze anys. Poc després, es casà amb el seu cosí Léon Gay. L’any 1940, la parella es va instal·lar a París, on la Simona visqué una vida mundana dedicant-se a les aquarel·les i a la poesia. Enyoradissa del seu país, hi tornava cada estiu.
Comença a dedicar-se a la poesia als anys 20, amb el suport del seu germà, Josep Sebastià Pons. Aviat col·labora en revistes catalanes (Revista de Catalunya, Almanac Català Rossellonès de la Veu del Canigó, Tramontana...) Paral·lelament, presenta les seves obres impregnades d’enyorança per la seva terra en diversos Jocs Florals, on assoleix un èxit creixent i diversos guardons. És autora de tres llibres de poesia Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965). Al marge de la poesia, i com el seu germà, Simona Gay es dedica a la pintura: el 1947 participa amb altres artistes en el Primer Saló d'Art Català de París, on exposa una de les seves aquarel·les, fruit d’aquesta altra pràctica artística.
Simona Gay va ser una autèntica folklorista, tasca que començà a desenvolupar el 1935, recollint tradicions locals especialment de dones velles de les comarques del Riberal i dels Aspres: cançons (de pandero, de bressol, de Nadal, Quaresma i Pasqües...), oracions «pels camins», oracions de cada dia, fórmules de protecció i d’exorcisme (conjurs)... L’any 1960, es comprà un magnetòfon per tal de completar el seu treball que, contràriament al seu germà Josep-Sebastià Pons, ella volia que fos realment etnogràfic, ja que coneixedora del tema i dels folkloristes del sud, i seguint l’exemple de Cel Gomis, es mostrava contrària a la manipulació del material recollit. Va publicar diversos escrits a Tramontane i Cahiers des Amis du Vieil Ille o a Conflent. Sobretot, preparava un recull, «Folklore íntim del Rosselló», en el qual no es limitava a lliurar la seva collita pel Conflent i a situar-ne les seves fonts, sinó que comparava les peces trobades amb variants sud-catalanes editades per Joan Amades, Milà i Fontanals, Pelai Briz, Marià Aguiló, etc. Malauradament, va morir abans que pogués publicar aquesta valuosa aportació.
Quarta filla del doctor i botànic Simon Pons i d’Antoinette Trainer, va créixer en una família benestant de la burgesia catòlica rural. Els pares parlaven francès a casa tot i que ella i els seus germans es van familiaritzar amb el rossellonès gràcies a la seva mainadera. D’educació francesa, va iniciar els estudis primaris a l'escola d’Illa, i els va continuar al convent de les benedictines de Portbou, fins als setze anys. Poc després, es casà amb el seu cosí Léon Gay. L’any 1940, la parella es va instal·lar a París, on la Simona visqué una vida mundana dedicant-se a les aquarel·les i a la poesia. Enyoradissa del seu país, hi tornava cada estiu.
Comença a dedicar-se a la poesia als anys 20, amb el suport del seu germà, Josep Sebastià Pons. Aviat col·labora en revistes catalanes (Revista de Catalunya, Almanac Català Rossellonès de la Veu del Canigó, Tramontana...) Paral·lelament, presenta les seves obres impregnades d’enyorança per la seva terra en diversos Jocs Florals, on assoleix un èxit creixent i diversos guardons. És autora de tres llibres de poesia Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965). Al marge de la poesia, i com el seu germà, Simona Gay es dedica a la pintura: el 1947 participa amb altres artistes en el Primer Saló d'Art Català de París, on exposa una de les seves aquarel·les, fruit d’aquesta altra pràctica artística.
Simona Gay va ser una autèntica folklorista, tasca que començà a desenvolupar el 1935, recollint tradicions locals especialment de dones velles de les comarques del Riberal i dels Aspres: cançons (de pandero, de bressol, de Nadal, Quaresma i Pasqües...), oracions «pels camins», oracions de cada dia, fórmules de protecció i d’exorcisme (conjurs)... L’any 1960, es comprà un magnetòfon per tal de completar el seu treball que, contràriament al seu germà Josep-Sebastià Pons, ella volia que fos realment etnogràfic, ja que coneixedora del tema i dels folkloristes del sud, i seguint l’exemple de Cel Gomis, es mostrava contrària a la manipulació del material recollit. Va publicar diversos escrits a Tramontane i Cahiers des Amis du Vieil Ille o a Conflent. Sobretot, preparava un recull, «Folklore íntim del Rosselló», en el qual no es limitava a lliurar la seva collita pel Conflent i a situar-ne les seves fonts, sinó que comparava les peces trobades amb variants sud-catalanes editades per Joan Amades, Milà i Fontanals, Pelai Briz, Marià Aguiló, etc. Malauradament, va morir abans que pogués publicar aquesta valuosa aportació.
Redacció: Martine Berthelot
1961. “Nadales”, Tramontane, núm. 449-450, p. 249-253
1962. “Folklore
intime du Roussillon. Prières des chemins”, Tramontane,
núm. 451-452, p. 24-30.
1963. “Pâques à Ille” [cançons], Tramontane, núm. 465-466, p. 68.
1963. “Folklore intime du Roussillon. Chansons populaires”, Tramontane, núm. 471-472, p. 197-201.
1963-64. “Chansons populaires”, Cahier des Amis du Vieil Ille, núm. 6, p. 2-15.
1964. “Chansons populaires”, Conflent, núm. 19, p. 5-14
1967. “La font de l’oli (conte recueilli de M. Trilles)”, Cahier des Amis du Vieil Ille, núm. 17, p. 24-28
Selecció de textos de l'autora
«La poesia popular és una deu natural. No necessita cap estudi. És un art que ell mateix no es coneix per tal, essent menys sentit que descobert simplement. És creació espontània del pensament del poble que s’hi expressa amb ses aspiracions i sa vida escondida.» (Prefaci Folklore íntim del Rosselló, p.8 > inèdit, a cura de Miquela Valls)
«Me som dedicada a recollir les pregàries populars, les cançons, algunes contalles i, quan s’esqueia, una espigolada de conjurs de tota mena. En el conjur, la fe és posada en la paraula, fórmula màgica, fins i tot si el sentit perdut no es pot entendre. Segons el Senyador, les paraules tenen poder, dites per un que les creu veres afegint senyals de creu convinguts i la invocació a la Santíssima Trinitat. Així entès, el conjur és superstició. El límit és a vegades incert entre la veritable pregària i la veneració esgarriadora, com ho demostren les pregàries pel temporal, les pregàries pel camí i les fórmules per anar al cel. He guardat aquestes diverses oracions, algunes són molt belles. Una fe senzilla se les afillava, donant-los el mateix valor que a les pregàries del ritual per allunyar les tempestats, temporals i calamitats.» (Prefaci Folklore íntim del Rosselló, p.10 > inèdit, a cura de Miquela Valls)
A propòsit de les seves informadores, dones gran del poble d’Illa, que li lliuren pregàries i cançons de Quaresma i Pasques, i de Pandero:
«En 1939, Zina avait 96 ans, quand je l’ai vue un soir dans sa cuisine auprès du feu bas où elle passait ses soirées d’hiver. Elle était vêtue à la catalane : «gandill de sarguill, camisola negra i mocador de cap», pour les grands jours elle mettait la «vesta rodona». Zina m’a paru calme et secrète, mais de fort bonne grâce elle accepta de m’apprendre les prières anciennes qu’elle connaissait, et les paroles de quelques chansons, car elle ne chantait plus. [...] La veuve Fabre était une grande femme énergique, au visage dur, aux cheveux embroussaillés dépassant le foulard noir serré sous le menton. Mais je la revois sous le soleil de juillet, revenant des champs, avec, sur le dos, un grand sac tout débordant d’herbes odorantes, fleuries de roselles. [...] Je mis beaucoup de temps à apprivoiser son humeur sauvage et méfiante, peu à peu elle me livra ses trésors». (Miquela Valls, “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay, conferència inèdita, Jornada d’estudi sobre Literatura popular i tradició oral a la Catalunya del Nord, Universitat de Perpinyà, 19 de novembre de 2016)
«A Sant Miquel de Llotes, un home de la llei vella, que no sabia de lletra (era de Fontcoberta), havia guardat d’un passat antic i confús el culte del sol. El sol era el mestre del món, ja que fa descuidar la negra nit i escalfa les cames que fan figa i les mans tremoloses. Hi ha com un record d’una creença ancestral, en les pregàries populars que beneeixen el sol; mes el cristià ten après de donar gràcies al Creador pel sol que ho ha fet tot més bell:
Beneït sigui el sol,
el senyor de tot el món.
El Senyor que ens l’envia,
que nos do bon dia
Solellet de glòria,
Déu te do bona victòria,
Déu te do bona virtut,
i a ne mi bona salut.»
(Simona Gay, Folklore íntim del Rosselló, inèdit)
1963. “Pâques à Ille” [cançons], Tramontane, núm. 465-466, p. 68.
1963. “Folklore intime du Roussillon. Chansons populaires”, Tramontane, núm. 471-472, p. 197-201.
1963-64. “Chansons populaires”, Cahier des Amis du Vieil Ille, núm. 6, p. 2-15.
1964. “Chansons populaires”, Conflent, núm. 19, p. 5-14
1967. “La font de l’oli (conte recueilli de M. Trilles)”, Cahier des Amis du Vieil Ille, núm. 17, p. 24-28
Selecció de textos de l'autora
«La poesia popular és una deu natural. No necessita cap estudi. És un art que ell mateix no es coneix per tal, essent menys sentit que descobert simplement. És creació espontània del pensament del poble que s’hi expressa amb ses aspiracions i sa vida escondida.» (Prefaci Folklore íntim del Rosselló, p.8 > inèdit, a cura de Miquela Valls)
«Me som dedicada a recollir les pregàries populars, les cançons, algunes contalles i, quan s’esqueia, una espigolada de conjurs de tota mena. En el conjur, la fe és posada en la paraula, fórmula màgica, fins i tot si el sentit perdut no es pot entendre. Segons el Senyador, les paraules tenen poder, dites per un que les creu veres afegint senyals de creu convinguts i la invocació a la Santíssima Trinitat. Així entès, el conjur és superstició. El límit és a vegades incert entre la veritable pregària i la veneració esgarriadora, com ho demostren les pregàries pel temporal, les pregàries pel camí i les fórmules per anar al cel. He guardat aquestes diverses oracions, algunes són molt belles. Una fe senzilla se les afillava, donant-los el mateix valor que a les pregàries del ritual per allunyar les tempestats, temporals i calamitats.» (Prefaci Folklore íntim del Rosselló, p.10 > inèdit, a cura de Miquela Valls)
A propòsit de les seves informadores, dones gran del poble d’Illa, que li lliuren pregàries i cançons de Quaresma i Pasques, i de Pandero:
«En 1939, Zina avait 96 ans, quand je l’ai vue un soir dans sa cuisine auprès du feu bas où elle passait ses soirées d’hiver. Elle était vêtue à la catalane : «gandill de sarguill, camisola negra i mocador de cap», pour les grands jours elle mettait la «vesta rodona». Zina m’a paru calme et secrète, mais de fort bonne grâce elle accepta de m’apprendre les prières anciennes qu’elle connaissait, et les paroles de quelques chansons, car elle ne chantait plus. [...] La veuve Fabre était une grande femme énergique, au visage dur, aux cheveux embroussaillés dépassant le foulard noir serré sous le menton. Mais je la revois sous le soleil de juillet, revenant des champs, avec, sur le dos, un grand sac tout débordant d’herbes odorantes, fleuries de roselles. [...] Je mis beaucoup de temps à apprivoiser son humeur sauvage et méfiante, peu à peu elle me livra ses trésors». (Miquela Valls, “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay, conferència inèdita, Jornada d’estudi sobre Literatura popular i tradició oral a la Catalunya del Nord, Universitat de Perpinyà, 19 de novembre de 2016)
«A Sant Miquel de Llotes, un home de la llei vella, que no sabia de lletra (era de Fontcoberta), havia guardat d’un passat antic i confús el culte del sol. El sol era el mestre del món, ja que fa descuidar la negra nit i escalfa les cames que fan figa i les mans tremoloses. Hi ha com un record d’una creença ancestral, en les pregàries populars que beneeixen el sol; mes el cristià ten après de donar gràcies al Creador pel sol que ho ha fet tot més bell:
Beneït sigui el sol,
el senyor de tot el món.
El Senyor que ens l’envia,
que nos do bon dia
Solellet de glòria,
Déu te do bona victòria,
Déu te do bona virtut,
i a ne mi bona salut.»
(Simona Gay, Folklore íntim del Rosselló, inèdit)
Bauby, Charles: “Simone Gay
nous a quittés”, Tramontane, 1969, núm. 527-528.
Rifa, Jean: Teisseire-Dufour Patrice, Des hommes et des femmes du Roussillon, Biographies, Perpinyà, Trabucaire, 2004, p. 101-104
Valls, Miquela: “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay (conferència inèdita, Jornada d’estudi sobre Literatura popular i tradició oral a la Catalunya del Nord, Universitat de Perpinyà, 19 de novembre de 2016).
Selecció de textos sobre l'autora
«Été 1935. Peut être au cours d’un séjour en montagne (comme elle en fera en 1936 à Sant Pere au retour de Vielha): visite à Castellà-Roger… Elle fait une rencontre qui décidera de tout, qui fonde sa recherche et l’esprit de sa recherche: [la veuve Fabre ???]. Entre bruixa et prophétesse, les «trésors qu’elle livrera sont quelques prières, une nadala… et peut-être le sens même de sa démarche ethnographique: aller vers les gens, vers le peuple, pour lui rendre hommage d’avoir «créé», d’avoir conservé.» (Miquela Valls, “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay, conferència inèdita, Jornada d’estudi sobre Literatura popular i tradició oral a la Catalunya del Nord, Universitat de Perpinyà, 19 de novembre de 2016)
«Son grand souci, en effet, était de publier son livre de folklore dont l’édition dans la Col·lecció Tramuntana ne s’était pas réalisée. Elle voulait m’entretenir un nouvelle fois de ce projet afin de rechercher la formule la plus favorable pour faire apparaître ce recueil qui lui tenait fort à cœur. Fruit de soigneuses recherches qui lui avaient permis de recueillir de la bouche de vieilles gens des chansons, des prières, des formules d’exorcisme, des chansons de pandero dont la plupart auraient été à jamais perdues, cet ouvrage offre un grand intérêt pour notre folklore et sa publication s’impose. Ce n’est pas un simple répertoire, toujours quelque peu froid et sec; elle ne se contente pas d’indiquer le nom de ses informateurs et le lieu d’où provient chaque texte, elle narre les circonstances de ses trouvailles et décrit les personnes dont elle est parvenue à gagner la confiance et qui ont consenti à fouiller dans leurs souvenirs et à lui livrer ces textes parfois oubliés et ramenés soudain à fleur de leur mémoire.» (Charles Bauby, “Simone Gay nous a quittés”, Tramontane, núm. 527-528)
Rifa, Jean: Teisseire-Dufour Patrice, Des hommes et des femmes du Roussillon, Biographies, Perpinyà, Trabucaire, 2004, p. 101-104
Valls, Miquela: “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay (conferència inèdita, Jornada d’estudi sobre Literatura popular i tradició oral a la Catalunya del Nord, Universitat de Perpinyà, 19 de novembre de 2016).
Selecció de textos sobre l'autora
«Été 1935. Peut être au cours d’un séjour en montagne (comme elle en fera en 1936 à Sant Pere au retour de Vielha): visite à Castellà-Roger… Elle fait une rencontre qui décidera de tout, qui fonde sa recherche et l’esprit de sa recherche: [la veuve Fabre ???]. Entre bruixa et prophétesse, les «trésors qu’elle livrera sont quelques prières, une nadala… et peut-être le sens même de sa démarche ethnographique: aller vers les gens, vers le peuple, pour lui rendre hommage d’avoir «créé», d’avoir conservé.» (Miquela Valls, “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay, conferència inèdita, Jornada d’estudi sobre Literatura popular i tradició oral a la Catalunya del Nord, Universitat de Perpinyà, 19 de novembre de 2016)
«Son grand souci, en effet, était de publier son livre de folklore dont l’édition dans la Col·lecció Tramuntana ne s’était pas réalisée. Elle voulait m’entretenir un nouvelle fois de ce projet afin de rechercher la formule la plus favorable pour faire apparaître ce recueil qui lui tenait fort à cœur. Fruit de soigneuses recherches qui lui avaient permis de recueillir de la bouche de vieilles gens des chansons, des prières, des formules d’exorcisme, des chansons de pandero dont la plupart auraient été à jamais perdues, cet ouvrage offre un grand intérêt pour notre folklore et sa publication s’impose. Ce n’est pas un simple répertoire, toujours quelque peu froid et sec; elle ne se contente pas d’indiquer le nom de ses informateurs et le lieu d’où provient chaque texte, elle narre les circonstances de ses trouvailles et décrit les personnes dont elle est parvenue à gagner la confiance et qui ont consenti à fouiller dans leurs souvenirs et à lui livrer ces textes parfois oubliés et ramenés soudain à fleur de leur mémoire.» (Charles Bauby, “Simone Gay nous a quittés”, Tramontane, núm. 527-528)