Foto: Extreta de Brazès, E. (2003): Obres completes. Perpinyà: Trabucaire, p. 243
Esteve Caseponce
Redacció: Martine Berthelot
Rondalles
1907. Contes vallespirenchs replegats per en Mir i Nontoquis, Perpinyà, imprimerie J. Payret, 203 p.
1913. La clau perduda: contes vallespirencs (Il·lustracions d’en Junceda), Barcelona, ed. Ibèrica, 32 p.
1914-1919 i 1920-1921. Rondalles (Il·lustracions d’en Junceda), Barcelona, ed. Ibèrica (Biblioteca Foment de la Pietat Catalana),10 vol.
1928. Monolechs vallespirenchs, Ceret, Imprenta Coste y Doutres.
1931. Contes vallespirenchs: del temps de les encantades, Ceret, Impremta Coste y Doutres.
1932. Camí fent, Perpinyà, ed. Gilles & Trilha.
1953. Rondalles (amb 100 dibuixos de J.G. Junceda), Barcelona, Balmes (4ª edició), 322p. (5ª edició, 1972, 327 p.)
1985. Na Lianor (Il·lustracions de Fina Rifà), Barcelona, La Magrana.
1993. Rondalles del Vallespir, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (reed.).
Faules
1927. Cent y una Faules de La Fontaine, traduhides y adaptades al català [per] Mossen Esteve Caseponce, Montalba, Impremta cooperativa obrera.
1930. Altra manada de Faules de La Fontaine, traduhides y adaptades al Català [per] Mossen Esteve Caseponce (amb prefaci d'en Pau Berga), Montalba, Impremta cooperativa obrera.
1931. Espigolada en les Faules de La Fontaine, traduhides y adaptades al català [per] Mossen Esteve Caseponce (amb breu prefaci de Josep-Sebastià Pons), Perpinyà, Impr. de l'Indépendant.
Sota els pseudònims Mir y no’n Toquis i E.C. de Clarimunt
Dispersos a: Revue catalane (1908), La Veu del Canigó (1912), Muntanyes regalades
1908. L’avare y’l Gelos, Revue catalane, núm. 15 p. 67-71.
1912. L’Home y’l gra de mill, La Veu del Canigó 3, núm. 31 p. 41-45.
1912. L’avare y’l Gelos, La Veu del Canigó 3, núm. 35 p. 105-109.
1912. La font de la Salimandra, La Veu del Canigó 3, núm. 36 p. 120-122.
1912. El Carboner, La Veu del Canigó 3, núm. 37 p. 138-143.
1912. Els tres consells, La Veu del Canigó 3, núm. 38 p. 152-159.
1912. Sant Roch y’l cá, La Veu del Canigó 3, núm. 46 p. 282-288.
Sota el pseudònim E.C. de Clarimunt
1913. La Llauseta, La Veu del Canigó 3, núm. 56, p. 56-58.
Selecció de textos de l'autor
«Un dia Sant Antoni anava de camí. D’on venia i on anava? La història ho diu pas i me guardaria prou jo tampoc de vos ho dir. Tot el que sé és que, bo i marxant, Sant Antoni pregava Déu i feia lliscar entre els seus dits uns grans de rosari tant gruixuts com avellanes. I, camina que caminaràs.
El gloriós Sant va arribar a una font que rajava sota el camí i que en deien la font de la Salimandra. Aquí se va aturar per a descansar un xic i per beure un cop d’aigua fresca. En aquell temps, era la sola beguda que els vianants podien trobar camí fent: no va ser que molt més tard que se van establir, a cada mitja llegua, de cap a cap de les carreteres, aqueixes tavernes on cotxers i traginers s’emmetzinen per tres rals.» (Contes vallespirencs, “La font de la Salimandra”, 1907)Josep Sebastià PONS (1908). «Les 'Contes Vallespirencs'». Revue Catalane, p. 47-51.
Berga, Pau: L’homenatge a Mossen Estève Caseponce a Ceret (22 setembre 1931), Almanach Català-Rossellonès, 1932, p. 43-48
Brazès, Edmond: “La vie et l’œuvre de Mossèn Esteve Caseponce”, Obres completes, Perpinyà, Trabucaire, 2003, p. 343-368
Pons, Josep Sebastià (1908): «Les 'Contes Vallespirencs'». Revue Catalane, 1908, p. 47-51.
Selecció de textos sobre l'autor
«Les dotze narracions dels Contes vallespirencs, les emmanllevava meitat per meitat a la tradició oral o les treia del seu magí, encara que aquestes semblin sovint iguals a les primeres. Al mateix temps que recollia la tradició la refrescava, li donava un nou aliment.» [...] «la transcripció no serà sempre exacta, modificarà aquests contes, o més ben dit els adornarà de la intenció moral i religiosa que devien tenir a l’origen». (Josep-Sebastià Pons, 1908: 48)
«Mossèn Caseponce n’a jamais été plus subtil que lorqu’il parlait de choses simples: c’est là sans doute que repose son art de conter. [...] On peut dire qu’il avait pénétré tous les secrets de l’expression populaire, dictons, jeux d’enfants, chansons, légendes, histoires, et chaque découverte lui ouvrait des vues nouvelles dans le domaine enchanté de notre langue. [...] A vrai dire, Mossèn Caseponce semble, par l’esprit de ses contes, renouer avec la pure tradition moyenâgeuse qu’il a adaptée à une syntaxe dont lui seul a le secret.» (Brazès, 2003: 354-355 i 360)