Foto: Extreta de Brazès, E. (2003): Obres completes. Perpinyà: Trabucaire, p. 243
Esteve Caseponce
Esteve Caseponce. Abans de ser religiós: Étienne Jean-Pierre Caseponce. (Ceret, Vallespir, 9 de setembre del 1850 – 5 de desembre del 1932). Sacerdot, professor, traductor, poeta, contador de rondalles, folklorista. Pseudònims: Mir i Nontoquis; E.C. de Clarimunt.
Esteve Caseponce va néixer en una família pagesa humil de set fills que vivia al peu del Castellàs a la part alta de Ceret. El seu avi patern era de Castellfollit de la Roca (Garrotxa), i el mateix Caseponce deia que el nom provenia d’un poblet de la serra de la Magdalena. En un poema, recorda una infantesa pobra però feliç i enyorada. Va estudiar al col·legi Saint-Michel de Ceret, i després va ingressar al Seminari de Perpinyà. L’any 1871, és enviat com a professor a la Institució Saint-Louis de Gonzague de Perpinyà. Conjuminà les funcions de professor d’aquest institut amb el seu ministeri.
Després de la seva ordenació, va ser successivament vicari a Argelers (1875), a l’església Sant Jaume de Perpinyà, plaça del Puig (1876), a Sant Josep de Perpinyà (1881), a Ribesaltes (1882), i passà a ser rector del poblet de Trevillac (1885). Seguidament, va ser nomenat prefecte de disciplina i sotsdirector de la institució Saint-Louis de Gonzague. L’any 1898, és rector-degà de la parròquia d’Arles. Un cop jubilat, l’any 1908, es va traslladar a Barcelona on va viure fins al 1923. De retorn al Rosselló, va viure els seus últims anys a Ceret, on va mantenir la seva activitat intel·lectual. També va ser membre de la Société d’Études Catalanes (SEC), creada per Jean Amade, i col·laborador de la Revue Catalane, que va acollir diversos contes seus.
La seva activitat de folklorista va començar l’any 1885 a través del setmanari catòlic La Croix des Pyrénées Orientales; sota el pseudònim de Mir i Nontoquis, hi publicava en català unes petites narracions populars, a la rúbrica “Una llesca de pa de casa”. Amant de la seva llengua materna i de la tradició, diu Brazès que durant anys Esteve Caseponce va compilar dia rere dia mots, expressions i proverbis catalans que anava recollint al llarg de les seves entrevistes. Quan va arribar a Arles, el 1898, el seu interès es va aguditzar amb la llegenda local dels sants Abdó i Senén, vinguts des de Pèrsia per aniquilar els simiots, unes bèsties fantàstiques amb cap de simis que devoraven les criatures. Fou una vella arlesa, la Tatà Zot, qui va impressionar Mossèn Esteve fins al punt d’encetar la seva vocació de contador de rondalles, car ella coneixia un “llarg rosari de contes" apresos dels seus avantpassats, i tenia una memòria fidel i el do de contar. Però, afegeix Josep Sebastià Pons, «la transcripció no serà sempre exacta, modificarà aquests contes, o més ben dit els adornarà de la intenció moral i religiosa que devien tenir a l’origen».
L’any 1907, Caseponce va arreplegar les seves rondalles en un sol recull titulat inicialment Contes vallespirencs del temps de les encantades. L’èxit d’aquests contes va fer que fossin reeditats diverses vegades a Barcelona amb títols diferents i, això sí, en un «llenguatge viu», que inaugurà un sistema basat en la parla i la pronúncia rossellonesa. Entre les rondalles incloses a la recopilació d'Esteve Caseponce destaquen: "Na Lionor", "El Castell i la Serp", "Els dos bessons", "La font de la salimandra", "L'oferta per als difunts" i "L'estovalla de les encantades". En la seva obra literària, també destaca l’adaptació lliure en versos de les populars Faules de La Fontaine, publicades entre 1927 i 1932, ja a la tardor de la seva vida.
Redacció: Martine Berthelot
Rondalles
1907. Contes vallespirenchs replegats per en Mir i Nontoquis, Perpinyà, imprimerie J. Payret, 203 p.
1913. La clau perduda: contes vallespirencs (Il·lustracions d’en Junceda), Barcelona, ed. Ibèrica, 32 p.
1914-1919 i 1920-1921. Rondalles (Il·lustracions d’en Junceda), Barcelona, ed. Ibèrica (Biblioteca Foment de la Pietat Catalana),10 vol.
1928. Monolechs vallespirenchs, Ceret, Imprenta Coste y Doutres.
1931. Contes vallespirenchs: del temps de les encantades, Ceret, Impremta Coste y Doutres.
1932. Camí fent, Perpinyà, ed. Gilles & Trilha.
1953. Rondalles (amb 100 dibuixos de J.G. Junceda), Barcelona, Balmes (4ª edició), 322p. (5ª edició, 1972, 327 p.)
1985. Na Lianor (Il·lustracions de Fina Rifà), Barcelona, La Magrana.
1993. Rondalles del Vallespir, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (reed.).
Faules
1927. Cent y una Faules de La Fontaine, traduhides y adaptades al català [per] Mossen Esteve Caseponce, Montalba, Impremta cooperativa obrera.
1930. Altra manada de Faules de La Fontaine, traduhides y adaptades al Català [per] Mossen Esteve Caseponce (amb prefaci d'en Pau Berga), Montalba, Impremta cooperativa obrera.
1931. Espigolada en les Faules de La Fontaine, traduhides y adaptades al català [per] Mossen Esteve Caseponce (amb breu prefaci de Josep-Sebastià Pons), Perpinyà, Impr. de l'Indépendant.
Sota els pseudònims Mir y no’n Toquis i E.C. de Clarimunt
Dispersos a: Revue catalane (1908), La Veu del Canigó (1912), Muntanyes regalades
1908. L’avare y’l Gelos, Revue catalane, núm. 15 p. 67-71.
1912. L’Home y’l gra de mill, La Veu del Canigó 3, núm. 31 p. 41-45.
1912. L’avare y’l Gelos, La Veu del Canigó 3, núm. 35 p. 105-109.
1912. La font de la Salimandra, La Veu del Canigó 3, núm. 36 p. 120-122.
1912. El Carboner, La Veu del Canigó 3, núm. 37 p. 138-143.
1912. Els tres consells, La Veu del Canigó 3, núm. 38 p. 152-159.
1912. Sant Roch y’l cá, La Veu del Canigó 3, núm. 46 p. 282-288.
Sota el pseudònim E.C. de Clarimunt
1913. La Llauseta, La Veu del Canigó 3, núm. 56, p. 56-58.
Selecció de textos de l'autor
«Un dia Sant Antoni anava de camí. D’on venia i on anava? La història ho diu pas i me guardaria prou jo tampoc de vos ho dir. Tot el que sé és que, bo i marxant, Sant Antoni pregava Déu i feia lliscar entre els seus dits uns grans de rosari tant gruixuts com avellanes. I, camina que caminaràs.
El gloriós Sant va arribar a una font que rajava sota el camí i que en deien la font de la Salimandra. Aquí se va aturar per a descansar un xic i per beure un cop d’aigua fresca. En aquell temps, era la sola beguda que els vianants podien trobar camí fent: no va ser que molt més tard que se van establir, a cada mitja llegua, de cap a cap de les carreteres, aqueixes tavernes on cotxers i traginers s’emmetzinen per tres rals.» (Contes vallespirencs, “La font de la Salimandra”, 1907)Josep Sebastià PONS (1908). «Les 'Contes Vallespirencs'». Revue Catalane, p. 47-51.
Berga, Pau: L’homenatge a Mossen Estève Caseponce a Ceret (22 setembre 1931), Almanach Català-Rossellonès, 1932, p. 43-48
Brazès, Edmond: “La vie et l’œuvre de Mossèn Esteve Caseponce”, Obres completes, Perpinyà, Trabucaire, 2003, p. 343-368
Pons, Josep Sebastià (1908): «Les 'Contes Vallespirencs'». Revue Catalane, 1908, p. 47-51.
Selecció de textos sobre l'autor
«Les dotze narracions dels Contes vallespirencs, les emmanllevava meitat per meitat a la tradició oral o les treia del seu magí, encara que aquestes semblin sovint iguals a les primeres. Al mateix temps que recollia la tradició la refrescava, li donava un nou aliment.» [...] «la transcripció no serà sempre exacta, modificarà aquests contes, o més ben dit els adornarà de la intenció moral i religiosa que devien tenir a l’origen». (Josep-Sebastià Pons, 1908: 48)
«Mossèn Caseponce n’a jamais été plus subtil que lorqu’il parlait de choses simples: c’est là sans doute que repose son art de conter. [...] On peut dire qu’il avait pénétré tous les secrets de l’expression populaire, dictons, jeux d’enfants, chansons, légendes, histoires, et chaque découverte lui ouvrait des vues nouvelles dans le domaine enchanté de notre langue. [...] A vrai dire, Mossèn Caseponce semble, par l’esprit de ses contes, renouer avec la pure tradition moyenâgeuse qu’il a adaptée à une syntaxe dont lui seul a le secret.» (Brazès, 2003: 354-355 i 360)