Foto: Fotografia de Joan Amade (presa dins la Revue Catalane núm. 14 (1920)

Jean Amade

Jean Amade (Ceret, 30 d'agost de 1878 – 3 de març de 1949). Professor de castellà, poeta, narrador i un dels principals representants de la Renaixença catalana literària al Rosselló.

Era fill de mare rossellonesa i pare occità, funcionari de Camins, Canals i Ponts que es va establir a Ceret. Després d’assistir a l’escola primària Sant Josep de Ceret, Jean Amade va cursar els estudis secundaris a Perpinyà i a París. Els estudis superiors els va fer a la Sorbona i a la Facultat de Lletres de Tolosa de Llenguadoc. Havent obtingut, el 1904, l'agregació de castellà, va ser nomenat professor als instituts de Montalban de Llenguadoc i, seguidament, de Montpeller. L'any 1919, va entrar com a professor titular de llengua i literatura castellanes a la Facultat de Lletres de Montpeller, on es va doctorar l'any 1924 (amb una tesi titulada: Origines et premières manifestations de la Renaissance littéraire en Catalogne au XIXe siècle). Sis anys més tard, va ser nomenat catedràtic a la mateixa universitat.  

Tot i dedicar la seva activitat docent a l’hispanisme, l’anomenada intel·lectual d’Amade es va plasmar sobretot pel seu actiu compromís amb el Regionalisme i el catalanisme. L’any 1907, amb altres intel·lectuals i literats rossellonesos, va fundar la Société d’Études Catalanes i la Revue Catalane, en la qual va col·laborar regularment. Combinant vocació universitària i inclinació personal per l’escriptura i la poesia, publicà diverses antologies. Com a poeta, publicà els seus poemes (sobretot en francès) a partir del 1897 en revistes com La Clavellina (a Perpinyà), La cité d’Art o Revue Naturiste, a París, i més tard a Revue Catalane. També el públic el coneixia i apreciava per les nombroses conferències que va pronunciar a l’Associació Politècnica de Montpeller, ja que la majoria versaven sobre la poesia i la cançó popular, i eren apreciades per la seva erudició, la simplicitat i el color que hi donava; a més, totes eren acompanyades per cors corals i, ben sovint, acabades amb l’emblemàtica cançó Muntanyes regalades. Molt vinculat amb el moviment provençal del Felibritge, en va ser elegit majoral l'any 1935. També va ser membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1945. L’any 1949, va rebre el títol honorífic de l’Estat francès d’Officier de la Légion d'honneur.  

Jean Amade és considerat com un dels principals folkloristes rossellonesos tot i no haver publicat gaires llibres en aquest àmbit. La passió per la literatura popular li va venir de la seva infantesa al Vallespir: velles cançons que li cantava la seva àvia, que sentia pel carrer o quan anava a escoltar el cor de "Cantayres catalans" dirigit pel seu pare; passió que, d’altra banda, li venia també de la coneixença d’un llenyataire que li explicava contes i que considerava com el seu primer "professor" de folklore. Molt amant de la naturalesa i gran caminador, el Vallespir, la seva gent i les seves tradicions no tenien cap secret per ell. L’any 1907, es va interessar per l'estudi del saber popular, en recollir mimologismes rossellonesos per a l'occità Antonin Perbosc. Va editar regularment mostres de la seva collita a Revue Catalane, i també articles sobre temes folklòrics en altres revistes com Tramontane i a la premsa local. L’any 1911, en un llarg article amb títol «La poésie populaire catalane», publicat a Revue Catalane, va fer una crida per salvaguardar cançons populars, detallant-hi les pautes metodològiques que calia seguir per recuperar i posar en valor els etnotextos, des que eren localitzats (de traginers, pastors, carboners, pagesos, etc.) fins que es publicaven, ja que, segons ell, la difusió oral o escrita de textos populars i «obretes anònimes» a tot el poble era essencial per a mantenir vius la tradició i el patrimoni popular.

La seva màxima obra coneguda sobre la cultura popular del Rosselló, Mélanges de folklore, la va editar l’any 1935. L'obra, de 266 pàgines, consta de 9 capítols: Velles llegendes catalanes, La festa de la natura,
Cals animals, Poesia i lirisme popular, Cançons tradicionals, Cançoner de Sant Joan, Entorn de Nadal, Per les nostres muntanyes, Creences i supersticions (Camps 1986: 327 T1). Segons Bauby (1950: 68)  aquestes miscel·lànies de folklore apleguen només una petita part de les collites d'Amade, i també només una petita part de folklore. D'altra banda, Amade destacava la importància que havien de tenir els estudis de folklore, segons ell, «massa poc desenvolupats al Rosselló», i tanmateix,  d'un gran interès  «a nivell intel·lectual, social o fins i tot històric» ultra el seu valor propi (Bauby 1950: 68). Amade va deixar una obra inèdita considerable, en particular, textos de conferències que havia impartit a l’Association Polytechnique de Montpellier entre 1930 i 1947 aplegats a Mélange de folklore, 2ème série i Poesia Popular Catalana que projectava publicar, però que, finalment, no es va poder concretar.

Redacció: Martine Berthelot

1907. “Chansons d'enfants en Catalogne”, Revue catalane, núm. 9, p. 258-264. 
    
1908. “Cançoner de la Saint-Jean”, Revue catalane, núm. 15, p. 73-77.   1908. “Quelques expressions catalanes”, Revue catalane, núm. 18, p. 170-173.   

1910. “Le langage des animaux en Roussillon : nouveaux mimologismes”, Revue catalane, núm. 45-46, p. 392.   

1911. “Folklore catalan. Deux chansons : dels trabucayres i dels contrabandistas”, Revue catalane, núm. 50, p. 52-53.  
   
1911. “Cant del Vallespir”, Revue catalane, núm. 55, p. 204-206.   1911. “La poésie populaire catalane”, Revue catalane, núm. 57, 297-303.   

1912. “Endevinalles recollides en Vallespir”, Revue catalane, núm.57, p. 336.   

1929. “Pour le génie méridional (poésie populaire)”, Tramontane, núm. 148, p. 60-70.   1935. Mélanges de Folklore, Perpinyà, Imprimerie de l'Indépendant.  
   
1939. “Conception moderne du folklore”, Folklore Aude, núm. 15, p. 127-131.   

1946. “Sur les légendes”, Tramontane, núm. 276-277, p. 145.   1947. “Noël, Noël !” Tramontane, núm. 293, p. 454-455.   1948. “Rossignol, doux rossignol”, Tramontane, núm. 298, p. 137-139. 
    
1950. “Tradicions i goigs de Sant Galderic”, Tramontane, núm. 326, p. 345-354.

Selecció de textos de l'autor
«C'était –écrit Amade [parlant du bûcheron de Céret qui fut son premier professeur de folklore]– un des catalans du Roussillon dont la mémoire est restée le mieux fidèle au passé et qui portait en lui un véritable trésor de contes, de légendes, de chansons... Il me tenait sur ses genoux, à la veillée, me narrant de vieilles histoires, me fredonnant mélopées et cantilènes.» (in Bauby, "Jean Amade et le folklore", Tramontane núm. 318-319, febrer-març 1950, p. 67)   

«Ainsi, notre premier mouvement sera de rechercher partout ce qui peut rester encore, dans la tradition orale, de tous ces petits poèmes où s'est ramassé avec amour un peu de l'âme et de la vie de ceux qui la composèrent. [...] Fouillons sans relâche dans tous les coins de notre pays [...]. Puis, après avoir noté scrupuleusement vers et  musique, publions dans des revues ou des journaux, dans des recueils compacts et méthodiques, tout ce que nous aurons ainsi récolté. On a déjà publié un très grand nombre de ces œuvrettes anonymes ; mais nous avons la conviction qu’i1 en reste presque autant d'inédites. [...] Notre respect ne doit ressembler en rien à des devoirs funèbres, nous ne voulons pas édifier un sépulcre […] Ces recueils devront au contraire encourager le poète et le compositeur à l’utilisation des thèmes populaires, sources inépuisables où ils viendront rajeunir leur art et dont la fraîcheur circulera toujours dans leurs œuvres.» (Jean Amade, "La poésie populaire catalane", Revue Catalane núm. 57, 15 de setembre de 1911, p. 300-303)   

«Il est plusieurs manières d'entendre et d'étudier le folklore. On peut le concevoir, en effet, soit sous une forme érudite et objective, soit sous une forme fantaisiste et artístiques : l'une s'efforçant d'être conforme à la vérité pour ainsi dire matérielle et stricte, l'autre tendant à se rapprocher d'une vérité idéale ou spirituelle. Au point de vue de la méthode, la première est, sans conteste, celle qui semble se recommander le mieux à notre attention ; mais ce qui lui manque, c'est l'âme, et la sécheresse qui la caractérise a quelque chose d'incomplet et de peu attrayant. La seconde pèche, au contraire, par la liberté qu'elle est exposée à prendre, à chaque instant, avec les matériaux mêmes sur lesquels elle prétend opérer et se fonder et dont une arbitraire déformation paraît alors chose inévitable. [...] Mais il sera préférable de prendre de chacune d'elles ce qu'elle a de bon et de corriger, autant qu'il se peut, l'une par l'autre.» (Folklore Aude, núm. 15, 1939, p. 127-131)
Bauby, Charles, “Jean Amade et le folklore”, Tramontane, Perpinyà, núm. 318-319, 1950, p. 67-69.  

Camps, Christian, Deux écrivains catalans: Jean Amade 1878-1949, Joseph-Sébastien Pons 1886-1962, Castelnau-le-Lez, les Amis de J. S. Pons: Occitania, 1986, 2 vol. (912 p.)   

"Jean Amade", dins Rifa Jean, Teisseire-Dufour Patrice, Des hommes et des femmes du Roussillon, Biographies, Perpinyà, Trabucaire, 2004, p. 101-104
 

Tramontane, núm. 318-319 [número especial d'homenatge a Jean Amade], Perpinyà, 1950    

Selecció de textos
«Jean Amade est peut-être le seul poète du Roussillon qui ait compris et utilisé la chanson populaire. Lors de nos premières rencontres à Saint-Laurent-de-Cerdans, il fredonnait déjà de vieux airs. Il a le sens du parler populaire. Il en aime la rusticité, la sagesse décisive, les grâces naïves, les sourires légers. Malgré les tendances spiritualistes qui l’inclinent à une expression éthérée, il n’oublie pas les chemins familiars.» (Josep-Sebastià Pons, tret de Rifa & Teisseire-Dufour, 2004, p. 103-104)   

«Il traite avec émotion de la poésie populaire catalane, du lyrisme populaire en Roussillon... Il étudie les chansons traditionnelles, s'attarde à la chanson de la Bépa et décèle l'origine de la chanson d'En Jan del Riu. Il nous propose aussi quelques-unes de ces menues pièces pittoresques et charmantes que constituent les chansons d'enfants, naïves incantations ou formulettes magiques que les petits chantent à la coccinelle, la margarideta, pour la décider à s'envoler.»  (Charles Bauby, "Jean Amade et le Folklore", Tramontane 318-319, p. 68)1907. “Le langage des bêtes en Catalogne. Mimologismes populaires roussillonnais”, Revue catalane, núm. 2, p. 37-42 i núm. 3, p. 85-89 ("Recueillis pour Antonin Perbosc").