Foto: Verdaguer, imatges i obres. Barcelona: Museu Diocesà de Barcelona, 2002.

Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902), escritor, eclesiástico y folclorista.

Hijo de una familia campesina, realizó sus estudios al seminario de Vic donde descubrió a los autores clásicos y la poesía. El 1870 se ordenó cura. Entre 1877 y 1893 escribió y publicó su obra literaria más importante: Idil·lis i cants místics (1879), Montserrat (1880), Cançons de Nadal (1881), Pàtria (1888) y los dos grandes poemas épicos, L’Atlàntida (1877) y Canigó (1886). Influido por los escritores y folcloristas románticos Manuel Milà i Fontanals y Marià Aguiló, recogió muchos materiales folclóricos durante su vida y los utilizó, en parte, como fuente de inspiración para crear su obra poética.

Compaginó la tarea de sacerdote con los viajes y la literatura. Con solo 20 años ganó los primeros Juegos Florales de Barcelona. Fue proclamado Mestre en Gay Saber a los 35 años y contribuyó a la Renaixença con una gran obra que abasta diferentes géneros. Después de su muerte, se publicaron dos libros de contenido folclórico: Rondalles (1905) y Folk-lore (1907).

El libro Folk-lore contiene mimologismos animales, tradiciones, relatos etiológicos y proverbios. A lo largo de su vida, Verdaguer también recogió unas 250 canciones, una buena parte de las que fueron incluidas por Manuel Milà i Fontanals en el Romancerillo catalán. Canciones tradicionales. El año 2002, con motivo del centenario de la muerte de Verdaguer, el Grupo de Recerca Folclórica de Osona y Salvador Rebés seleccionaron 72 canciones inéditas recogidas por Verdaguer que se conservan de forma manuscrita y las publicaron en el libro Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer.

El libro Rondalles contiene 48 narraciones. Una parte de estas narraciones fueron recogidas por Verdaguer en los viajes que hizo al Pirineo catalán durante los veranos de 1877 a 1884, mientras que otra parte corresponde a relatos recogidos en distintos pueblos de Cataluña a lo largo de su vida. El 1992 Andreu Bosch publicó una edición crítica del libro que incluye 8 textos más, hasta el momento inéditos, que son mayoritariamente rondallas, leyendas y tradiciones. Las rondallas de Verdaguer han estado reeditadas distintas veces con la intención de acercar el autor a pequeños y grandes.

Redacció: Mercè Ferràs i Sílvia Veà

1871. Novas cansons de Nadal. Vic: Estampa de Ramon Anglada.

1898. Montserrat. Llegendari, cançons, odes. Barcelona-Sarrià: Estampa de Francisco X. Altés.

1905. Rondalles. Barcelona: Tipografia de l’Avenç; Rondalles. Editat per Andreu Bosch i Rodoreda. Barcelona: Barcino. Biblioteca Verdagueriana 20, 1992; Rondalles de Verdaguer. Edició seleccionada per Anna Obiols, il·lustrada per Joan Subirana i adaptada d’Andreu Bosch i Rodoreda, Barcelona: la Galera, 2002; Totes les rondalles. Edició i pròleg a cura d’Andreu Bosch i Rodoreda. Barcelona: ECSA, 2002.

1907. Folk-lore. Barcelona: L’Avenç.

1974. Obres completes. Barcelona: Selecta.

1981. Contes extraordinaris. Barcelona: Editorial Laia.

2000. Cançoner verdaguerià. A cura d’O. Portell i J. Vilamala. Vic: Eumo.

2002. Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer i acompanyades amb enregistraments del GRFO. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

2002-2006. Totes les obres de Jacint Verdaguer a cura de Isidor Cònsul i Joaquim Molas. Barcelona: Proa.

Selecció de textos de l’autor
“Amèlia està malalta,     la filla del bon rei,
comtes la’n van a veure,     comtes i fills de reis.
També hi va sa mare     amb tot l’acompanyament.
–Filla, la meva filla,     bé em diràs lo què tens.
–Mare, la meva mare,     jo crec que bé ho sabeu:
metzines me n’heu dades,     i ara m’ho pregunteu?
–Filla, la meva filla,     si en vols fer testament?
–Mare, la meva mare,     jo ara l’estava fent:
set castells tinc a França,     jo en penso que en són meus,
en deixo tres als pobres,     i quatre als germans meus;
el vestit d’or i plata     el deixo a la Mare de Déu;
la campana de plata     la deixo al Fillet seu.
–Filla, la meva filla,     i a mi què em deixeu?
–Mare, la meva mare,     vos deixo l’espòs meu
que us el tingueu en cambra,     tothora que vulgueu,
jo ja no us faré nosa     quan l’amor us feu.–”
(“El testament d’Amèlia”. Dins Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer i acompanyades amb enregistraments del GRFO. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002)
Camps Casals, Núria: “La littérature catalane en France: le cas de Jacint Verdaguer” dins L’Appel de l’étranger. Traduire en langue française en 1886 (Belgique, France, Québec, Suisse) Tours: Presses universitaires François-Rabelais, 2015 p. 175-198.

Garoleda, Narcís: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua. Barcelona: Empúries, 1996.

Garoleda, Narcís: Homenatge a Jacint Verdaguer 1845-1902: esbós biogràfic i antologia. Col·lecció Catalans Il·lustres, 15. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 2002.

Garoleda, Narcís: Jacint Verdaguer: textos, comentaris, notes. Lleida: Pagès Editors, 2004.

Gras, Rosa-Victòria: “Aportació al lèxic de Verdaguer”. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1995.

Oriol, Carme: “Verdaguer, Jacint (1845-1902)”. Dins Donald Haase: The Greenwood Encyclopedia of World Folktales and Fairy Tales, 3 vols. Westport/London, 2008, vol. 3, p. 1011-1012.

Pinyol Torrents, Ramon: “Jacint Verdaguer i l’obra traductora al francès de Justí Pepratx de 1896 i 1897” dins Bulletin hispanique, 2013 115-2 p. 599-615.