Foto: Verdaguer, imatges i obres. Barcelona: Museu Diocesà
de Barcelona, 2002.
Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902), escriptor, eclesiàstic i folklorista.Fill d’una família pagesa, va realitzar els seus estudis al seminari de Vic on va descobrir els autors clàssics i la poesia. El 1870 es va ordenar capellà. Entre 1877 i 1893 va escriure i publicar la seva obra literària més important: Idil·lis i cants místics (1879), Montserrat (1880), Cançons de Nadal (1881), Pàtria (1888), i els dos grans poemes èpics, L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886). Influït pels escriptors i folkloristes romàntics Manuel Milà i Fontanals i Marià Aguiló, va recollir molts materials folklòrics durant la seva vida i els va utilitzar, en part, com a font d’inspiració per crear la seva obra poètica.
Va compaginar la tasca de sacerdot amb els viatges i la literatura. Amb només 20 anys va guanyar els primers Jocs Florals de Barcelona. Va ser proclamat Mestre en Gai Saber als 35 anys i va contribuir a la Renaixença amb una gran obra que abasta diferents gèneres. Després de la seva mort, es van publicar dos llibres de contingut folklòric: Rondalles (1905) i Folk-lore (1907).
El llibre Folk-lore conté mimologismes animals, tradicions, relats etiològics i proverbis. Al llarg de la seva vida, Verdaguer també va recollir unes 250 cançons, una bona part de les quals van ser incloses per Manuel Milà i Fontanals en el Romancerillo Catalán. Canciones tradicionales. L’any 2002, amb motiu del centenari de la mort de Verdaguer, el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona i Salvador Rebés van seleccionar 72 cançons inèdites recollides per Verdaguer que es conserven de forma manuscrita i les van publicar en el llibre Cançons tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer.
El llibre Rondalles conté 48 narracions. Una part d’aquestes narracions van ser recollides per Verdaguer en els viatges que va fer al Pirineu català els estius de 1877 a 1884, mentre que una altra part correspon a relats recollits en diversos pobles de Catalunya al llarg de la seva vida. El 1992 Andreu Bosch va publicar un edició crítica del llibre que inclou 8 textos més, fins aleshores inèdits, que són majoritàriament rondalles, llegendes i tradicions. Les rondalles de Verdaguer han estat reeditades diverses vegades amb la intenció d’acostar l’autor a petits i grans.
Redacció: Mercè Ferràs i Sílvia Veà
1871. Novas
cansons de Nadal. Vic: Estampa de Ramon Anglada.
1898. Montserrat.
Llegendari, cançons, odes. Barcelona-Sarrià: Estampa de Francisco X. Altés.
1905. Rondalles.
Barcelona: Tipografia de l’Avenç; Rondalles.
Editat per Andreu Bosch i Rodoreda. Barcelona: Barcino. Biblioteca
Verdagueriana 20, 1992; Rondalles de
Verdaguer. Edició seleccionada per Anna Obiols, il·lustrada per Joan
Subirana i adaptada d’Andreu Bosch i Rodoreda, Barcelona: la Galera, 2002; Totes les rondalles. Edició i pròleg a
cura d’Andreu Bosch i Rodoreda. Barcelona: ECSA, 2002.
1907. Folk-lore.
Barcelona: L’Avenç.
1974. Obres
completes. Barcelona: Selecta.
1981. Contes
extraordinaris. Barcelona: Editorial Laia.
2000. Cançoner
verdaguerià. A cura d’O. Portell i J. Vilamala. Vic: Eumo.
2002. Cançons
tradicionals catalanes recollides per Jacint Verdaguer i acompanyades amb
enregistraments del GRFO. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
2002-2006. Totes
les obres de Jacint Verdaguer a cura de Isidor Cònsul i Joaquim Molas.
Barcelona: Proa.
Selecció
de textos de l’autor
“Amèlia està malalta, la filla del bon rei,
comtes la’n van a veure, comtes i fills de reis.
També hi va sa mare amb tot l’acompanyament.
–Filla, la meva filla, bé em diràs lo què tens.
–Mare, la meva mare, jo crec que bé ho sabeu:
metzines me n’heu dades, i ara m’ho pregunteu?
–Filla, la meva filla, si en vols fer testament?
–Mare, la meva mare, jo ara l’estava fent:
set castells tinc a França, jo en penso que en són meus,
en deixo tres als pobres, i quatre als germans meus;
el vestit d’or i plata el deixo a la Mare de Déu;
la campana de plata la deixo al Fillet seu.
–Filla, la meva filla, i a mi què em deixeu?
–Mare, la meva mare, vos deixo l’espòs meu
que us el tingueu en cambra, tothora que vulgueu,
jo ja no us faré nosa quan l’amor us feu.–”
(“El testament d’Amèlia”. Dins Cançons tradicionals catalanes recollides
per Jacint Verdaguer i acompanyades amb enregistraments del GRFO.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002)
Camps Casals, Núria: “La littérature catalane en
France: le cas de Jacint Verdaguer” dins L’Appel
de l’étranger. Traduire en langue française en 1886 (Belgique, France, Québec, Suisse) Tours:
Presses universitaires François-Rabelais, 2015 p. 175-198.
Garoleda, Narcís: Sobre
Verdaguer. Biografia, literatura, llengua. Barcelona: Empúries, 1996.
Garoleda, Narcís: Homenatge
a Jacint Verdaguer 1845-1902: esbós biogràfic i antologia. Col·lecció
Catalans Il·lustres, 15. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la
Presidència, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 2002.
Garoleda, Narcís: Jacint
Verdaguer: textos, comentaris, notes. Lleida: Pagès Editors, 2004.
Gras, Rosa-Victòria: “Aportació al lèxic de
Verdaguer”. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1995.
Oriol, Carme: “Verdaguer, Jacint (1845-1902)”. Dins
Donald Haase: The Greenwood Encyclopedia of World Folktales and Fairy Tales, 3
vols. Westport/London, 2008, vol. 3, p. 1011-1012.
Pinyol Torrents, Ramon: “Jacint Verdaguer i l’obra
traductora al francès de Justí Pepratx de 1896 i 1897” dins Bulletin hispanique, 2013 115-2 p.
599-615.