Foto: Rondalles mallorquines inèdites 1996.
Pere Orpí i Ferrer
Pere Orpí i Ferrer (Capdepera,
01.06.1936), prevere, poeta i musicòleg.
El 1956 va ingressar al
Seminari de Mallorca i un any després, al Col·legi de Nostra Senyora de la
Sapiència. Va cursar els estudis de Teologia a la Universitat Pontifícia de
Comillas (Cantàbria) i s’hi va llicenciar el 1967, un any després d’haver estat
ordenat sacerdot.
Va començar a exercir de rector
a la parròquia de Peguera, on va fundar
i dirigir de la revista Vora Mar, i hi va exercir a diverses
parròquies de Mallorca, entres les quals la de Son Macià, on va ser el promotor del grup excursionista juvenil Els
Rodamons i del grup de música tradicional S’estol des Picot, Montuïri o
l’Alqueria Blanca. Com a escriptor, la seva producció s’ha centrat sobretot en el gènere
poètic i ha publicat, entre d’altres, Encara
que no em donin la paraula (1975), A
contrallum (1979), Simfonia en blau
major (1994) o Fent camí amb el poble
(2002). És autor també d’un bon nombre d’himnes i cants religiosos i populars,
que van musicar compositors diversos i que es troben reunits a Versos per cantar: Aportació al cantoral
festiu de Mallorca (2018), i de La
Bona Nova en la parla popular de Mallorca (1989), una traducció dels quatre
evangelis. Com a pintor autodidacte, va exposar olis i aquarel·les als diversos
pobles on va exercir el sacerdoci i va participar en qualque exposició
col·lectiva. Entre d’altres premis, el 1967 li va ser concedit el Ciutat de
Palma de poesia. Des de sempre ha estat molt vinculat a
l’excursionisme i als moviments de defensa i de promoció de la cultura catalana
a Mallorca: va ser professor de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor i un
dels promotors de l’Associació de Premsa Forana. El 2018 va rebre el Premi Aina Moll que
concedeix l’Obra Cultural Balear per haver dedicat gran part de la seva obra a
la creació i a la investigació sobre la cultura popular tradicional.
És autor de Rondalles
mallorquines inèdites (1996), un recull de rondalles escrites a partir dels
seus records d’infantesa i de joventut que vol ser un homenatge al seu poble
natal i a la figura inspiradora d’Antoni Maria Alcover —al qual va dedicar
l’estudi Planter de paraules: L’obra
escrita d’Antoni M. Alcover (2012)—, i de Sons de Mallorca. Instruments tradicionals:
música, senyals i cultura de l’oci (2009), un inventari exhaustiu i
detallat dels instruments tradicionals de Mallorca que inclou molta d’informació
sobre la paremiologia i la poesia oral que hi estan relacionades.
Redacció: Jaume Guiscafrè
1996. Rondalles mallorquines inèdites. Presentació de Gabriel
Janer Manila. Palma: Lleonard Muntaner. Llibres de la Nostra Terra 25.
2009. Sons de Mallorca.
Instruments tradicionals: música, senyals i cultura de l’oci. Dibuixos de
Josep Cortès Servera. Palma: Lleonard Muntaner. Arbre de Mar 31.
Selecció de textos de l’autor
“Em començà a bullir per dins el cap la idea de redactar
qualque dia, seguint les pautes de mossèn Alcover, tot un grapat de contes que
recordava de quan era al·lot pucer i que no estaven inclosos dins l’Aplec d’en
Jordi des Racó. […] El meu petit homenatge consisteix en aportar quaranta-sis
títols nous a la llista de rondalles publicades. També aquestes formen part del
nostre patrimoni cultural i no foren recollides, almanco de forma integral, per
mossèn Alcover. Dic això perquè n’he rebutjades algunes que eren quasi
idèntiques a d’altres recollides per ell; pràcticament només canviava
l’escenari i, per tant, la toponímia”. (“Introducció”, dins Rondalles mallorquines inèdites. Palma:
Lleonard Muntaner, 1996, p. 15)
“No som musicòleg ni músic professional, sinó un simple
aficionat, un home del carrer especialment sensibilitzat per la música, per
l’art en general i per la nostra cultura en particular. Quan era al·lot vaig
aprendre solfa i per espai de vuit anys vaig formar part de la banda de música
del meu poble, Capdepera, que des d’antic ha conservat una genuïna tradició
musical.
Puc dir que vaig créixer (físicament no gaire) enrevoltat
de sons i de renous més o manco articulats: el cant dels ocells, els balls de
pagès i d’aferrat, les funcions de l’església, les tonades del camp, les
vetleries o tallers veïnals d’obra de palma… Tot formava part d’un món en què
la gent conservava el cantet i tota la música era en directe.” (“Introit”, dins
Sons de Mallorca. Instruments tradicionals: música, senyals i cultura
de l’oci. Palma:
Lleonard Muntaner, 2009, p. 19)