Camil Geis
Camil Geis i Parragueras (Girona, 1902 - Sabadell, 1986), sacerdot, organista, poeta i prosista.Va estudiar Filologia Romànica a la Universitat de Lió, una formació que es palesa en les seves obres, caracteritzades per la seva riquesa lèxica.
Va exercir com a sacerdot i com a mestre de capella de l’església de Sant Feliu de Sabadell. No obstant això, al llarg de la seva vida va practicar altres activitats relacionades amb la literatura. A partir de 1931 va començar a publicar aplecs de nadales, música religiosa i poesies pròpies a Balades i cançons. Entre 1960 i 1984 va col·laborar amb la Revista de Girona, escrivint a la secció “Els qui he trobat pel camí”.
Tot i que la vessant més estudiada de l’autor és la poètica, és molt important la seva producció folklòrica. En aquest àmbit destaca el Llibre de rondalles populars (1935), un recull de disset rondalles procedents de diverses comarques del territori, escrites tot mantenint les expressions populars.
Redacció: Mercè Ferràs i Sílvia Veà
1935. Llibre de rondalles populars. Barcelona: Llibreria i tipografia catòlica, S.A.
Selecció
de textos de l’autor
“Això era un home mentider com un dimoni i llarg de
dits una cosa de no dir: tot ço que li feia peça, ho feia córrer en un girar
d’ulls.
Es complaïa sempre a dir que ja venia d’on totjust els
altres anaven, i és per això que sortia només quan el sol dels gitanos.
No passava matinada que algú del poble no es trobés a
mancar quelcom, sense explicar-se la fuita. Però la cançó enfadosa ja durava
massa, i tant va el canti a la font, que ve que es trenca.
I així fou.
Vingué un dia que un pagerol, fent el distret, li va
dir:
―Home, feia molts dies que no us havia vist. Que
estàveu malalt?
―Ca, no! Ja us ho diré: ara a l’istiu, com que el sol
és massa picant, penso que el millor és treballar de nit.
I no el va poder treure d’ací; que si l’un no era
coix, l’altre no era manxol.
Però com que tot té el seu balanç, va venir que, de
bella nit, féu córrer un gros feix d’encenalls del llenyer d’un seu veí.
Aquest, l’endemà el topà, dient:
―Noi, m’ha volat un feix d’encenalls del llenyer. No
sé pas qui dimoni se n’haurà enamorat.
―Això és cosa de la lluna, que és xucladora com una
mala cosa.
―Ca! Que diantre! La lluna no és pas un sac de tants
mals profits.
―Que no? Malfieu-vos dels que van de nits!
En un sant-i-amén, el lladregot quedà fos com una
candela, desapareixent del tot. El seu veí quedà espaimat i, després d’una
estona d’encantament, albirà l’ombra del lladre mentider en la faç mofeta de la
lluna, que se l’havia engolit, donant mostres de bona xucladora.
I encara, si no és cas que tingueu burburulles als
ulls, veureu encastada a la lluna l’ombra d’aquell home, carregada amb un feix
d’encenalls, per a escarment de lladres i mentidors.
(“Per què a la lluna s’hi veu una ombra humana”. Dins Llibre de rondalles populars. Barcelona:
Llibreria i Tipografia Catòlica, SA, 1935)
Cardona, Osvald: "In memoriam Camil Geis". Serra d'Or núm. 321 (juny 1986): 41-42.