Pep Coll i Martí

Pep Coll i Martí (Pessonada, 1949), licenciado en Filosofía, profesor de Lengua y Literatura Catalanas, escritor y articulista de prensa.

Hijo de padres campesinos, fue a la escuela de Pessonada y después al Seminario de la Seu d'Urgell, donde cursó los estudios de Humanidades. Más adelante, se licenció en Filosofía en la Universidad de Barcelona.

Durante su vida ha compaginado la enseñanza de la literatura con su afición por el excursionismo. Su carrera literaria se inició en la década de los 70 con la creación, primero, de la revista pallarense Escudella (1977) y, después, con la fundación del Centro de Estudios del Pallars (1987). Aunque el género que más ha conreado es la novela, también se ha interesado por el estudio, sobre el terreno, del dialecto pallarense y por la tradición popular. Actualmente trabaja, desde 1980, como profesor de Lengua y Literatura Catalanas en el Instituto Màrius Torres de Lérida y colabora de forma habitual como columnista en los periódicos El Periódico y Segre y como articulista en algunas revistes.

A partir de los años 70 empezó a interesarse por el folclore. En un primer momento se centró sobre todo en el dialecto pallarense y, más adelante, en las historias antiguas, que lo llevan a recorrer los pueblos de los Pirineos en busca de narraciones tradicionales, ya sean leyendas, fábulas, chistes o anécdotas. Consciente de la colonización cultural que sufre el mundo de la fantasía infantil, recrea y adapta algunos mitos pirenaicos para los más jóvenes.

Redacció: Mercè Ferràs i Sílvia Veà

1986. Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Barcelona: Edicions del Mall; RBA La Magrana, 2001. Tremp: Garsineu, 2018.

1993. Muntanyes maleïdes. Barcelona: Columna (3ª ed. 2002). Barcelona: Labutxaca, 2009.

1996. Viatge al Pirineu fantàstic. Barcelona: Columna.

2003. El rei de la Val d’Aran. Barcelona: Empúries.

2006. Mentre el món serà món. Barcelona: Empúries.

2008. La nit que la muntanya va baixar al riu. Barcelona: La Galera; Llegendes d'arreu de Catalunya. Barcelona: La Galera; reedició de La nit que la muntanya va baixar al riu: 2012.

2010. Guia dels indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà. Lleida: París Edicions.

2012. Guia dels indrets mítics i llegendaris de la Ribagorça romànica. Valls: Cossetània.

2012. Llegendes d’arreu de Catalunya, Barcelona: La Galera. 2015.

Guia dels indrets mítics i llegendaris del Pallars Jussà. Valls: Cossetània.

2016. Les millors històries de rius, llacs, estanys i gorgues dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. [amb altres autors]. La Bisbal d'Empordà: Sidillà Edicions.

Selecció de textos de l’autor
“Un any, la vetlla de Sant Joan, dues xiquetes de Taüll –una de cal Conte i l’altra de Benita–, guardaven les vaques dels prats de vora de la Ribera. A bocafoscant, després de tancar les bèsties a la borda del Conte, van agafar el camí de tornada al poble. Tot i que ja fosquejava, van veure una gran estesa de roba blanca, neta i espurlent com la primera neu de novembre. Era la bugada que les encantàries començaven a estendre, tan aviat com es colava el sol aquella aquella tarda. Una de les mosses els va poder prendre una tovallola, l’altra els va estirar una coixinera.

Una encantària que estava a l’aguait, va empaitar les lladregotes pel camí del Plano. Una mica més avall, al Pla de l’Ermita, gairebé ja havia aconseguit d’atrapar-les. Poc després, les xiquetes van travessar el barranc de Ribolasella, xipollejant amb els peus pel mig dels tolls. L’encantària s’aturà a l’altre cantó del torrent.

–Ja teniu sort que no puc passar aigua, que si no, a fe de món que us en recordaríeu d’aquestes mans! –va cridar amb veu amenaçadora. I afegí–: Mentre guardeu aquestes peces de roba, casa vostra continuarà tal com ara és. No us fareu ni més pobres, ni més rics!” (“Les encantàries de Taüll”. Dins Muntanyes maleïdes. Barcelona: Empúries, 1994)
Domínguez, Lourdes: “Pep Coll: La literatura popular és com la literatura infantil de la humanitat”. Avui Cultura (18 d’abril de 2002): 1-3.

Solé, Diana; J. M. Barea: “El que és més universal és la rondalla occidental”. Avui Cultura (21 de desembre de 2006): 8.