Pep Coll i Martí
Pep Coll i Martí (Pessonada, 1949), llicenciat en Filosofia, professor de
Llengua i Literatura Catalanes, escriptor i articulista de premsa.
Fill de pares pagesos, va anar a l’escola de Pessonada i després al
Seminari de la Seu d’Urgell, on va cursar els estudis d’Humanitats. Més
endavant, es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Barcelona.
Durant la seva vida ha compaginat l’ensenyament de literatura amb la seva
afició per l’excursionisme. La seva carrera literària es va iniciar a la dècada
dels 70 amb la creació, primer, de la revista pallaresa Escudella (1977) i, després, amb la fundació del Centre d’Estudis
del Pallars (1987). Tot i que el gènere que més ha conreat és la novel·la,
també s’ha interessat per l’estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès i
per la tradició popular. Ha treballat durant més de 30 anys com a professor de
Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Màrius Torres, de Lleida, i ha
col·laborat de forma habitual com a columnista als diaris El Periódico i Segre, i
com a articulista en algunes revistes.
A partir dels anys 70, va començar a interessar-se pel folklore. En un
primer moment es va centrar sobretot en el dialecte pallarès i, més endavant, en
les històries velles, que el porten a recórrer els pobles dels Pirineus a la
recerca de narracions tradicionals, ja siguin llegendes, rondalles, acudits o
anècdotes. Conscient de la colonització cultural que pateix el món de la
fantasia infantil, recrea i adapta alguns mites pirinencs per als més joves.
Redacció: Mercè Ferràs i Sílvia Veà
1986. Quan Judes
era fadrí i sa mare festejava. Barcelona: Edicions del Mall; RBA La
Magrana, 2001. Tremp: Garsineu, 2018.
1993. Muntanyes
maleïdes. Barcelona: Columna (3ª ed. 2002). Barcelona: Labutxaca, 2009.
1996. Viatge al
Pirineu fantàstic. Barcelona: Columna.
2003. El rei de
la Val d’Aran. Barcelona: Empúries.
2006. Mentre el
món serà món. Barcelona: Empúries.
2008. La nit que
la muntanya va baixar al riu. Barcelona: La Galera; Llegendes d'arreu de Catalunya. Barcelona: La Galera; reedició de La nit que la muntanya va baixar al riu:
2012.
2010. Guia dels
indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà. Lleida: París Edicions.
2012. Guia dels
indrets mítics i llegendaris de la Ribagorça romànica. Valls: Cossetània.
2012. Llegendes
d’arreu de Catalunya, Barcelona: La Galera.
2015.
Guia dels
indrets mítics i llegendaris del Pallars Jussà. Valls: Cossetània.
2016. Les
millors històries de rius, llacs, estanys i gorgues dels dos costats del
Pirineu i de la Catalunya Vella. [amb altres autors]. La Bisbal
d'Empordà: Sidillà Edicions.
Selecció
de textos de l’autor
“Un any, la vetlla de Sant Joan, dues xiquetes de
Taüll –una de cal Conte i l’altra de Benita–, guardaven les vaques dels prats
de vora de la Ribera. A bocafoscant, després de tancar les bèsties a la borda
del Conte, van agafar el camí de tornada al poble. Tot i que ja fosquejava, van
veure una gran estesa de roba blanca, neta i espurlent com la primera neu de
novembre. Era la bugada que les encantàries començaven a estendre, tan aviat
com es colava el sol aquella aquella tarda. Una de les mosses els va poder
prendre una tovallola, l’altra els va estirar una coixinera.
Una encantària que estava a l’aguait, va empaitar les
lladregotes pel camí del Plano. Una mica més avall, al Pla de l’Ermita, gairebé
ja havia aconseguit d’atrapar-les. Poc després, les xiquetes van travessar el
barranc de Ribolasella, xipollejant amb els peus pel mig dels tolls.
L’encantària s’aturà a l’altre cantó del torrent.
–Ja teniu sort que no puc passar aigua, que si no, a
fe de món que us en recordaríeu d’aquestes mans! –va cridar amb veu
amenaçadora. I afegí–: Mentre guardeu aquestes peces de roba, casa vostra
continuarà tal com ara és. No us fareu ni més pobres, ni més rics!” (“Les
encantàries de Taüll”. Dins Muntanyes
maleïdes. Barcelona: Empúries, 1994)
Domínguez, Lourdes: “Pep Coll: La literatura popular
és com la literatura infantil de la humanitat”. Avui Cultura (18 d’abril de 2002): 1-3.
Solé, Diana; J. M. Barea: “El que és més universal és
la rondalla occidental”. Avui Cultura (21 de desembre de 2006): 8.