Foto: Twitter @jachauvell
Josep Antoni Chauvell Larregola
Josep Antoni Chauvell Larregola (Alcampell,
1956), fruticultor, político, novelista y escritor.
Creció inmerso en el mundo rural de la Franja y
cursó los estudios primarios en Alcampell. Muy vinculado a su tierra, nunca ha
abandonado su pueblo natal. Su preocupación por la problemática lingüística y
cultural de las comarcas de la Franja lo ha llevado a defender el pleno
reconocimiento de la lengua catalana en este territorio.
Su interés por la lingüística y la cultura lo
llevó a ser miembro fundador de los Consejos Locales de la Franja y de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, así como consejero de cultura de la Llitera. Ha estado redactor
jefe de la revista Desperta FERRO! y ha colaborado en otras revistas como
Àrnica o Ressò de Ponent. Su primera novela, L’Home de França,
obtuvo el premio Guillem Nicolau, convocado por la Comisión Territorial de
Aragón, del II Congreso Internacional de la Lengua Catalana.
Con Bo per a contar (1988) hace un
recorrido por la geografía de la Ribagorza, la Llitera y el Baix Cinca buscando sus narraciones con la
intención de dejar constancia de la tradición oral.
Redacció: Mercè Ferràs i Sílvia Veà
1988. Bo per a contar. Barcelona: Sirius.
2014. La llengua
de les sirenes. Lleida: Pagès Editors.
Selecció de textos de l’autor
“—Nino!, no tenim ni un fiol –va dir la mestressa al
seu marit–. Ja pots tocar cap a Tamarit i en compres sis o set quilograms, que
això d’estar sense mongetes no pot anar perquè tots en mengem prou, i molt que
ens agraden.
L’home va agafar la taleca i, sense tartir, va enfilar
cap a Tamarit a complir l’encàrrec de la seva dona.
Anava a peu, lleuger, com si allò de fer els dotze o
tretze quilometres, que és la distància entre els dos llocs, no fos res; hi
estava prou acostumat.
A l’indret de la partida coneguda com Corones, va trobar-se
amb un veí del lloc que baixava també a peu, i el qual duia a l’esquena cosa de
mitja arrova de pes, dins d’una taleca.
–Bon dia, Cisco! On vas? –va preguntar.
–Vaig a Tamarit –va respondre el que duia la càrrega.
–Jo també; així farem el viatge junts.
Baixaven xerrant de tot un poc: la collita, el temps,
els corders i de totes les banalitats possibles; però es van estar molt, tant
l’un com l’altre, d’explicar l’autèntic motiu del viatge a Tamarit.
En arribar a l’entrada de l’Hortàs, ja quasi dins de
la vila, se les van enginyar per separar-se i anar cadascú pel seu costat.
“Apa!, que vagi bé”, es van desitjar mútuament.
Quan l’un eixia, l’altre entrava al comerç aquell on
es comprava i es venia tota classe de llegums secs.
–Bon dia! Volia sis o set quilograms de mongetes –va
demanar l’home.
–Que no és de Baells, vostè? –va preguntar l’amo del
comerç.
–Sí que ho sóc.
–Doncs, ara mateix li acabo de comprar a un home,
també de Baells, mitja arrova de mongetes; així és que, si les vol, ací les
té.” (“Uns de Baells”. Dins Bo per a
contar. Barcelona: Sirius, 1988)