Foto: Twitter @jachauvell

Josep Antoni Chauvell Larregola

Josep Antoni Chauvell Larregola (Alcampell, 1956), fructicultor, polític, novel·lista i escriptor.

Va créixer immers en el món rural de la Franja i va cursar els estudis primaris a Alcampell. Molt lligat a la seva terra, mai ha abandonat el seu poble natal. La seva preocupació per la problemàtica lingüística i cultural de les comarques de la Franja l’ha portat a defensar el ple reconeixement de la llengua catalana en aquest territori.

El seu interès per la lingüística i la cultura el va portar a ser membre fundador dels Consells Locals de la Franja i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, així com conseller de Cultura de la Llitera. Ha estat redactor en cap de la revista Desperta FERRO! I ha col·laborat en altres revistes com Àrnica o Ressó de Ponent. La seva primera novel·la, L’Home de França, va obtenir el premi Guillem Nicolau, convocat per la Comissió Territorial d’Aragó, del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Amb Bo per contar (1988) fa un recorregut per la geografia de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca cercant-ne les seves contalles, amb la intenció de deixar constància de la tradició oral. I amb La Llengua de les sirenes, escriu sobre la llengua catalana a l’Aragó i també mostra moltes tradicions dels pobles de la Llitera.

Redacció: Mercè Ferràs i Sílvia Veà

1988. Bo per a contar. Barcelona: Sirius.

2014. La llengua de les sirenes. Lleida: Pagès Editors.


Selecció de textos de l’autor
“—Nino!, no tenim ni un fiol –va dir la mestressa al seu marit–. Ja pots tocar cap a Tamarit i en compres sis o set quilograms, que això d’estar sense mongetes no pot anar perquè tots en mengem prou, i molt que ens agraden. L’home va agafar la taleca i, sense tartir, va enfilar cap a Tamarit a complir l’encàrrec de la seva dona. Anava a peu, lleuger, com si allò de fer els dotze o tretze quilometres, que és la distància entre els dos llocs, no fos res; hi estava prou acostumat. A l’indret de la partida coneguda com Corones, va trobar-se amb un veí del lloc que baixava també a peu, i el qual duia a l’esquena cosa de mitja arrova de pes, dins d’una taleca. –Bon dia, Cisco! On vas? –va preguntar. –Vaig a Tamarit –va respondre el que duia la càrrega. –Jo també; així farem el viatge junts. Baixaven xerrant de tot un poc: la collita, el temps, els corders i de totes les banalitats possibles; però es van estar molt, tant l’un com l’altre, d’explicar l’autèntic motiu del viatge a Tamarit. En arribar a l’entrada de l’Hortàs, ja quasi dins de la vila, se les van enginyar per separar-se i anar cadascú pel seu costat. “Apa!, que vagi bé”, es van desitjar mútuament. Quan l’un eixia, l’altre entrava al comerç aquell on es comprava i es venia tota classe de llegums secs. –Bon dia! Volia sis o set quilograms de mongetes –va demanar l’home. –Que no és de Baells, vostè? –va preguntar l’amo del comerç. –Sí que ho sóc. –Doncs, ara mateix li acabo de comprar a un home, també de Baells, mitja arrova de mongetes; així és que, si les vol, ací les té.” (“Uns de Baells”. Dins Bo per a contar. Barcelona: Sirius, 1988)